evita

La   Tercera guerra carlina   passà com les altres: sense resultats greus per a Isona. Tanmateix, aquesta vila fou escenari del pas continuat d'un bàndol i de l'altre al llarg de les tres guerres, i una part important de la població simpatitzava clarament amb la causa carlina. Una de les masies d'Isona, a prop del camí de   Llordà   s'anomena Cal Carlí. A darreries de la primera meitat del segle, visitaren Isona els col·laboradors del geògraf   Pascual Madoz , potser ell mateix, atès que en aquells anys féu llargues estades a Tremp. Aquest geògraf, en el seu   Diccionario geogràfico...   del   1847 , informa amb detall sobre la vila d'Isona: [4]   situada a l'extrem d'un pla, gaudeix de bona ventilació per tots els vents, i el clima és bastant sa. Formen la població 145 cases, la major part de dos pisos i de construcció de qualitat mitjana, distribuïdes en diversos carrers, plans i regularment empedrats. Té dues places: la Vella, amb un petit porxo, i

En el   cens de Floridablanca , del   1787 , Isona ja consta amb 844 habitants. Es tracta d'un cens molt detallat, les dades desglossades del qual es poden trobar en el ja esmentat llibre de Josep Bertran. Malauradament el qüestionari de   1790   de   Francisco de Zamora , en el cas d'Isona, s'ha perdut. És una llàstima, ja que és un cens molt detallat, que descriu no només els habitants i l'estat de les cases, sinó també els conreus, els hàbits alimentaris, les malalties, etcètera. Els darrers anys del   segle XVIII   van representar una altra batzegada per a Isona i la seva comarca: la   Guerra Gran   obligà a la mobilització dels joves i a l'organització de grups de   miquelets . Cada poble dels dos Pallars es va veure obligat a fer la seva aportació organitzant un contingent armat, depenent del nombre dels seus habitants. El fet que la guerra fos amb els revolucionaris francesos, i que els   Pirineus   fossin la frontera on es lliurà la major part dels com

Isona pagava en aquest moment el delme al Capítol de canonges de   la Seu d'Urgell   i la primicia al rector de la vila. El delme suposava 50 quarteres de   forment , 17,5 de sègol, 1,5 de   civada , 15 d' espelta , 1,5 de guixes, 5   almuds   de   fesols , 1,5 quartera de   mill , 2,5 lliures de   cànem , 130 càrregues de vi i 12 quarteres d'oli. La primícia, 16 quarteres de forment, 3,5 de mestall, 1 quarta de sègol, 0,5 de   civada , 5 d'espelta, 3 almuds de guixes, 2 de fesols, 0,5 quartera de mill, 0,5 lliures de cànem, 43 càrregues de vi i 4 quarteres d'oli. A part d'això, el municipi pagava 385 lliures a l'any per censals a diferents prestataris, entre ells uns quants de lligats amb estaments religiosos, a més d'alguns en espècies pel molí d'oli (cosa que ens en fa palesa l'existència). Com a ingressos per a l'erari municipal, hi havia els arrendaments de l'hostal, la taverna, la carnisseria, la botiga i dos molins fariners, to

Del   1619   es conserva el testament d'un isonenc, Antoni Abella, botiguer de sabates, conservat a l'Arxiu Diocesà d'Urgell, que tenia al celler bótes de vi, dos sacs de blat, cinc quarteres de civada, una de fesols, vint de forment, 22 lliures de cànem i 27 d'estopa, a més de 10 peces de cànem i estopa ja fetes. A la botiga, hi fa constar sabates per a home, dona i nen, així com matèria primera i eines per a fer-les. No es tracta de cap riquesa considerable, però sí que testimonia què es collia en el terme d'Isona, així com una incipient activitat industrial. Diferents testimonis del   segle XVII   corroboren que a Isona es collia blat de forma abundant, a més de vi i oli. De tota manera, al llarg d'aquests segles, Isona és quasi exclusivament agrícola. L'única activitat industrial esmentada és la lligada als artesans i a les   premses   de vi i   trulls   d'oli. Pel que fa a les sacsejades derivades de les bandositats o de les guerres intestines

De la dominació musulmana tampoc no n'han quedat restes. Molt probablement perquè el Pallars Jussà esdevingué terra fronterera, entre els sarraïns establerts en el pla de la Noguera i del Segrià, i els cristians establerts muntanyes amunt. Aquests començaren a guanyar terreny durant el   segle XI , al Pallars. El comte   Sunyer   cedí el Pallars Jussà al seu fill gran,   Ramon IV , i aquest va propiciar que la conquesta del territori i el seu repoblament s'emprengués des del   comtat d'Urgell , sobretot a càrrec d' Arnau Mir de Tost . La repoblació es féu en bona part a partir de l'encàrrec fet al monestir urgellenc de   Sant Sadurní de Tavèrnoles   perquè organitzés el territori, construint esglésies i lloc fortificats, i portant-hi pagesos per tal de treballar la terra. Tot això consta en una donació del   973 [2]   del comte   Borrell II   i el seu germà a l'esmentat monestir de Tavèrnoles, on s'esmenten les esglésies de Santa Maria i Sant Vicenç d